Les biotoxines marines són compostos tòxics produïts per algunes espècies de microalgues, principalment del grup de les diatomees i dinoflagelats que s’acumulen en els mol•luscs bivalves. Els dinoflagelats són responsables de la producció de la majoria d’aquestes toxines, encara que només unes poques dotzenes d’espècies dels varis milers de dinoflagelats identificats fins ara se sap que produeixen aquests metabòlits tòxics (ref.1, 2, 5). Els episodis tòxics es produeixen com a increment significatiu de la concentració d’una població d’alguna de les espècies tòxiques en aigües marines, de tal manera que s’origina una acumulació de biotoxines en els organismes marins (ref.2).
Les biotoxines marines suposen un risc alimentari atès que s’acumulen en productes de la pesca, i han donat lloc a diferents quadres i graus d’intoxicació (des de símptomes lleus fins a la mort) depenent de la naturalesa de la toxina consumida, la concentració i les característiques del consumidor afectat. En funció de la simptomatologia que provoquen les biotoxines marines es classifiquen en:
– Toxines amnèsiques, que produeixen amnèsia per consum de marisc (ASP): destaca la neurotoxina àcid domoic (DA) que és soluble en l’aigua i no proteïca.
– Toxines diarreiques, per consum de marisc (DSP): causada per un grup de toxines tipus poliéter solubles en lípids que inclou l’àcid ocadaic (AO) i les dinofisistoxines (col•lectivament conegudes com a PSM).
– Toxines paralitzants, que provoquen paràlisis per consum de marisc (PSP): causat per neurotoxines alcaloides solubles en aigua i s’acumulen en mariscs, especialment en mol•luscs bivalves.
– Toxines neurotòxiques, que causen neurotoxicitat per consum de marisc (NSP): en aquest grup s’inclouen toxines tipus poliéter solubles en lípids anomenades brevetoxines.
– Azaspiràcids, que causen una intoxicació característica per consum de marisc (AZP): causat per la toxina azaspiràcid soluble en lípids i altres derivats (Azas).
– Ciguatoxina, que causa la síndrome coneguda com ciguatera per consum de peix (CFP) (ref.3, 4, 5).
– Toxines diarreiques, per consum de marisc (DSP): causada per un grup de toxines tipus poliéter solubles en lípids que inclou l’àcid ocadaic (AO) i les dinofisistoxines (col•lectivament conegudes com a PSM).
– Toxines paralitzants, que provoquen paràlisis per consum de marisc (PSP): causat per neurotoxines alcaloides solubles en aigua i s’acumulen en mariscs, especialment en mol•luscs bivalves.
– Toxines neurotòxiques, que causen neurotoxicitat per consum de marisc (NSP): en aquest grup s’inclouen toxines tipus poliéter solubles en lípids anomenades brevetoxines.
– Azaspiràcids, que causen una intoxicació característica per consum de marisc (AZP): causat per la toxina azaspiràcid soluble en lípids i altres derivats (Azas).
– Ciguatoxina, que causa la síndrome coneguda com ciguatera per consum de peix (CFP) (ref.3, 4, 5).
Tota la població és susceptible depenent de la tolerància individual.
Els mol·luscs més freqüentment implicats són les cloïsses, els musclos i ocasionalment les petxines de pelegrí i les ostres. En aquest grup de mol•luscs s’han descrit les intoxicacions paralitzant (PSP), diarreica (DSP), neurotòxica (NSP) i amnèsica (ASP) (ref.2, 3).
A Espanya, en 1981 es van declarar 5000 casos associats a aquesta intoxicació. Actualment, es considera que presenta una àmplia distribució geogràfica, descrivint-se casos a Japó, Europa, Sud-amèrica i Nova Zelanda. Les intoxicacions per biotoxines marines en mariscs representen el 7,4% de les intoxicacions d’origen marí a Estats Units (ref.1, 4).
Els mol·luscs bivalves, els equinoderms, els tunicats i els gasteròpodes marins, amb origen en la pesca, marisqueig o l’aqüicultura, són susceptibles d’acumular biotoxines. Les intoxicacions per biotoxines marines no estan exclusivament relacionades amb els mariscs ja que els peixos també poden estar contaminats havent fitoplàncton tòxic com en el cas de l’àcid domoico (DA) (ref.2, 3, 4).
La principal mesura preventiva per controlar la disseminació de les biotoxines marines és la inspecció i mostreig basat en plans correctament dissenyats de les zones de pesca i dels bancs de mol·luscs bivalves o poblacions de gasteròpodes, i la posterior anàlisi de les toxines a través de mètodes eficaços (2, 4).
1. Tubaro, A. & Hungerford, J. 2007. Toxicology of marine toxins. Veterinary Toxicology, 2007, Chapter 60 – Pag. 725-752.
2. Maite Pelayo. 2008. Biotoxinas marinas
http://www.consumer.es/seguridad-alimentaria/ciencia-y-tecnologia/2008/02/14/174553.php
3. FAO. 2005. Biotoxinas Marinas. Estudio FAO: Alimentación Y Nutrición. 280 pg.
http://www.fao.org/docrep/008/y5486s/y5486s00.htm
4. Agència Catalana de Seguretat Alimentària (ACSA). 2011. ACSA Brief. Nuevas tecnologías. “Biotoxinas marinas: nuevos métodos de detecciónâ€.
http://www.gencat.cat/salut/acsa/html/es/dir3226/acsabrief04-2011_biotoxinas_marinas.pdf
5. U.S. Food and Drug Administration (FDA). 2012. Bad Bug Book. Foodborne Pathogenic Microorganisms and Natural Toxins Handbook. 2nd Edition.