L’exposició a altes concentracions d’aquests compostos pot causar lesions cutànies, tals com cloracne i taques fosques, així com alteracions funcionals hepàtiques. L’exposició prolongada s’ha relacionat amb malalties cardiovasculars, alteracions immunitàries, del sistema nerviós en desenvolupament, alteracions del sistema endocrí i de la funció reproductora. També poden provocar càncer. L’Agència Internacional de Recerca en Càncer (IARC) classifica el compost més tòxic de les PCDD, la 2,3,7,8-tetraclorodibenzo-p-dioxina (TCDD), dins del grup 1, com carcinògens per als humans.

El fetus és particularment sensible a l’exposició a les dioxines. Alguns individus o grups d’individus poden estar exposats a majors concentracions de dioxines a causa de les seves dietes o la seva feina (per exemple, treballadors de la indústria dels herbicides, o de plantes d’incineració i abocadors de deixalles perilloses).

Les dioxines i els furans no són produïts a escala industrial ni tenen un ús tecnològic. Es formen de manera no intencionada en diversos processos industrials i tèrmics, i durant la crema de certs residus si el procés no es controla adequadament, atès que s’alliberen al medi ambient. Degut a les seves propietats lipofíliques i la seva resistència a la degradació, les dioxines i els furans tendeixen a acumular-se en el teixit adipós animal on es bioacumulen i biomagnifiquen a la cadena tròfica, i s’incorporen a la cadena alimentària.

El consum d’aliments és la principal via d’exposició de la població a les dioxines, atès que representa fins a un 90% de l’exposició total.

D’acord amb les dades de l’Estudi de dieta total a Catalunya, al 2017, la ingesta de dioxines va disminuir un 89% respecte de l’any 2000 i un 17% respecte de l’any 2008.

Tot i que les dioxines ja eren conegudes des de finals del segle XIX, fins al 1957 no es van descriure els seus efectes tòxics, i més concretament els episodis de cloracne descrits en treballadors que manipulaven productes orgànics clorats. També l’any 1957 es va identificar, en un pinso d’aus als Estats Units d’Amèrica, el 2,3,7,8,9-hexaclorodibenzo-p- dioxina, que es va relacionar amb una afecció desconeguda fins al moment que havia causat una mortalitat elevada en les aus alimentades amb aquest pinso.

A Europa, un dels incidents amb més ressò es va produir a Bèlgica l’any 1999, on degut a una partida contaminada de pinso animal es va haver de procedir amb una retirada de carn de pollastre i ous del mercat, i de productes que continguessin més de un 2% d’ou procedent de Bèlgica.

Una altra polèmica sobre la presència d’aquests contaminants en aliments va tenir lloc a principis del 2004 arran de la publicació de les dades d’un estudi sobre la contaminació dels salmons, publicat a la revista Science. La contaminació a Irlanda de pinsos amb gasos provinents de la combustió d’olis durant l’assecatge del pinso va provocar la contaminació per dioxines de la carn de porc amb concentracions cent vegades superiors al nivell màxim permès a la UE. Aquest fet va fer que Irlanda retirés tota la carn de porc distribuïda al mercat intern i extern produït al país a causa de la gravetat de la contaminació.

Segons les dades del Sistema d’Alerta Ràpida per a Aliments i Pinsos (RASFF), entre el 2020 i el 2024 s’han produït sis alertes per presència de dioxines en aliments a Europa, relatives principalment a pinsos animals.

El peix i altres productes d’origen animal representen aproximadament el 80% de l’exposició a través de la dieta. Les dioxines es troben majoritàriament en aliments amb elevat contingut en greix com carn i fetge de boví, oví, aus de granja, porc, peix i olis de peix, llet i productes lactis, ous, greix animal, olis i greixos vegetals.

Les dioxines i els furans són contaminants orgànics persistents (COP), i evitar la presència d’aquests contaminants en els aliments resulta una tasca complicada ja que es troben omnipresents en el medi, i cal basar-se en metodologies preventives. La FAO/OMS va emetre l’any 2006 un codi de bones pràctiques per a la prevenció i reducció de dioxines i PCB en aliments i pinsos, on recomana identificar les possibles fonts de contaminació (com és el cas d’emissions industrials), l’ús de bones pràctiques de fabricació (per evitar l’emissió de dioxines) i una correcta vigilància i control per a monitorar els nivells de dioxines en aliments i pinsos.

En aquest sentit, des de l’any 2002 s’han publicat diverses recomanacions relatives a la reducció de la presència de dioxines, DL-PCB i NDL-PCB als aliments i als pinsos, per a les quals es determinen llindars per a la intervenció a fi d’estimular un plantejament proactiu. Quan els continguts d’aquests contaminants superin els llindars especificats per a la intervenció, els estats membres, en cooperació amb els operadors, iniciaran investigacions per determinar la font de contaminació i adoptaran mesures per reduir-la o eliminar-la.

ACSA. Agència Catalana de Seguretat Alimentària. ACSA BRIEF: Dioxines i PCB similars a les dioxines. (2022).

Comissió Europea. Reglament (UE) 2017/644. (2017).

EFSA. European Food Safety Authority. Scientific Opinion on the Risk for Animal and Human Health Related to the Presence of Dioxins and Dioxin-like PCBs in Feed and Food. (2018).

FAO/WHO. Food and Agriculture Organization/World Health Organization. Código de Prácticas para Prevenir y Reducir la Contaminación en los Alimentos y Piensos por Dioxinas y Bifenilos Policlorados (PCB) Análogos a las Dioxinas CXC 62-2006. (2018).

IARC. International Agency for Research on Cancer. IARC Monographs on the Evaluation of Carcinogenic Risks to Humans, Sup 7, 69. (1997).

WHO. World Health Organization. Assessment of the health risk of dioxins: re-evaluation of the Tolerable Daily Intake (TDI). (1998).

Altres

Schaefer C. Industrial Chemicals and Environmental Contaminants, in Drugs During Pregnancy and Lactation (Second Edition), 810-826. (2007).