Mapa Perills

Mapa de Perills Alimentaris

La histamina és una amina biògena produïda per una gran diversitat de bacteris, entre els quals destaca Morganella morganii, que descarboxilen l’aminoàcid essencial histidina per transformar-lo en histamina.

En aliments amb un alt contingut d’aquest aminoàcid, com els productes lactis, la carn i el peix, es pot formar histamina quan es donen condicions favorables, com alta temperatura i baixa acidesa. La formació d’histamina als aliments està associada a deficiències de qualitat de les matèries primeres, manca d’higiene en el procés de fabricació o una refrigeració inadequada durant l’emmagatzematge i la distribució dels aliments.

Un cop produïda la histamina no es pot eliminar de l’aliment, ja que resisteix als processos tèrmics com l’esterilització i la congelació. La detecció a simple vista resulta complicada, ja que no altera les característiques organolèptiques ni l’aspecte dels aliments.

El consum d’aliments amb nivells elevats d’histamina origina una intoxicació alimentària, anomenada intoxicació histamínica. Els símptomes apareixen ràpidament, entre 2 minuts i 2 hores després de la ingesta de l’aliment amb histamina, i poden incloure picor i ardor a la boca o gola, urticària a la part superior del cos, mal de cap i, de vegades, dolors abdominals, nàusees i diarrea.

Pot afectar qualsevol persona, independentment de l’edat. No obstant això, en ser una intoxicació, els símptomes i la seva intensitat depenen de la quantitat ingerida, en funció del pes corporal. Això fa que els infants i les dones puguin ser, aparentment, més sensibles que els homes adults. Tanmateix, es pot produir una sensibilitat individual: generalment es considera que la tolerància a la histamina es pot veure compromesa quan els enzims metabolitzadors de la histamina estan afectats. En aquests casos, les persones afectades han de controlar la seva dieta.

La formació d’histamina en els aliments es troba afavorida pel contingut d’histidina, la presència de substàncies enzimàtiques produïdes per bacteris que transformen la histidina en histamina, els pH baixos i les temperatures elevades.

En la majoria dels casos, els nivells d’histamina en peix estan per sobre de 200 ppm, sovint per sobre de 500 ppm, encara que els microorganismes responsables tenen capacitat per produir milers de ppm, especialment en peix blau.

El creixement d’aquests bacteris es veu afavorit per pH baixos i temperatures de refrigeració no adequades. Per tant, la manipulació dels aliments que contenen histidina resulta essencial per disminuir l’aparició d’histamina.

Segons les dades del Sistema d’Alerta Ràpida per a Aliments i Pinsos (RASFF), entre 2020 i 2024, s’han comunicat 43 alertes per la presència d’histamina en aliments i, en la totalitat dels casos, els productes implicats han estat peixos i productes de la pesca.

El nombre d’alertes reflecteix la magnitud del problema, ja que generalment es relaciona amb brots amb casos infranotificats a causa de la lleu simptomatologia que presenten. A Europa, per exemple, entre el 2010 i el 2015 es van registrar 191 brots, amb 1.060 afectats.

A Espanya, l’any 2016 es van descriure tres brots d’escombroïdosi a les Illes Balears, amb set persones afectades. Al maig de 2017, es va produir un brot que va afectar diverses comunitats d’Espanya (Andalusia, Múrcia i Madrid), amb un total de 40 persones intoxicades, la qual cosa constitueix el brot més important descrit fins ara a Espanya.

La declaració d’alertes internacionals per histamina en peix no és freqüent. No obstant això, és relativament freqüent l’aparició de brots, encara que afecten poques persones i amb símptomes lleus. Això fa que passin desapercebuts per a la població en general. Als Estats Units, es van descriure 463 casos entre els anys 1998 i 2002, mentre que al Japó, entre els anys 1998 i 2008, es van descriure 89 brots i 1.577 casos, mai amb mortalitat.

La presència d’histamina s’associa principalment amb el peix fresc, sobretot amb el peix blau de la família Scombridae (escòmbrids), com ara la tonyina, el verat i el bonítol. Per aquest motiu, aquesta intoxicació també es coneix com a escombrotoxicosi o intoxicació escombroidea. També poden estar implicats peixos de la família Clupeidae, com ara la sardina, l’arengada, el seitó (anxova), el peix espasa i el peix escolar.

La histamina resisteix als processos tèrmics com l’esterilització, per la qual cosa també es pot trobar en conserves i semiconserves de peix.

També pot aparèixer en productes fermentats com ara formatges, vi, cervesa, productes fermentats i embotits, però les intoxicacions provocades per aquest tipus d’aliments són menys habituals.

L’aliment implicat és el peix blau i, més freqüentment, la tonyina de qualsevol de les seves espècies, llampuga o peix llimona, marlí (peix espasa) i tallahams, encara que també pot donar-se en peixos menys grans, com la sardina o el seitó.

El Reglament (CE) 853/2004 determina que els productes pesquers frescos, els productes pesquers no transformats descongelats, així com els productes cuits i refrigerats de crustacis i mol·luscs, s’han de mantenir a una temperatura pròxima a la de fusió del gel (entre 0 i 4 °C). Mantenir els peixos a aquestes temperatures durant tota la cadena alimentària evita la formació d’histamina. Alhora, la formació per a la manipulació higiènica d’aquests productes també resulta essencial. L’aplicació d’atmosferes protectores riques en CO2 han demostrat que redueixen la formació d’histamina.

La manera més eficaç és assegurar la cadena de fred, mantenir el peix a temperatures properes als 0 °C i no perllongar excessivament la vida comercial del producte acabat.

Per als aliments fermentats, cal validar el procés per minimitzar la formació d’histamina.

A totes les fases de la cadena alimentària és necessari aplicar bones pràctiques higièniques i un sistema d’anàlisi de perills i punts de control crítics (APPCC) que incorpori aquest perill.