Les micotoxines es poden classificar per la seva estructura química i origen biològic en policetoàcids, terpens, ciclopèptids i metabòlits nitrogenats. Des d’un punt de vista agroalimentari i sanitari, els grups de micotoxines més importants són les aflatoxines (AF), l’ocratoxina A, la patulina, les fumonisines, la zearalenona, el deoxinivalenol, i les toxines T-2 i HT-2.

Aquestes micotoxines es poden generar durant el desenvolupament del cultiu o posteriorment, durant la collita o l’emmagatzematge. Aquests fongs poden créixer en els aliments en determinades condicions d’humitat i temperatura.

La ingesta, inhalació o absorció cutània de micotoxines pot produir malaltia o fins i tot la mort. Alguns organismes internacionals com l’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària (EFSA) i l’Agència Internacional de Recerca sobre el Càncer (IARC), entre d’altres, han publicat informes i estudis sobre la toxicitat de les diferents micotoxines tant a curt com a llarg termini, establint valors de referència toxicològics.

L'entrada Micotoxines ha aparegut primer a Mapa Perills.

Els al·lèrgens es poden trobar en els aliments elaborats com a resultat de la utilització d’algun ingredient o coadjuvant tecnològic alimentari amb capacitat al·lergènica. També poden estar presents en el producte final com a resultat d’una contaminació creuada produïda durant el procés d’elaboració de l’aliment.

No hi ha un llindar per sota del qual una persona susceptible no pugui desenvolupar una reacció al·lèrgica.

L'entrada Al·lèrgens alimentaris ha aparegut primer a Mapa Perills.

L’any 2001, l’Agència Internacional per a la Investigació sobre el Càncer (IARC) va classificar l’hexaclorobenzè com a possiblement carcinogen per als humans (grup 2B).

L’Organització Mundial de la Salut (OMS) ha establert una ingesta diària admissible de 0,16 µg /kg de pes corporal i dia, sobre la base dels efectes cancerígens, a partir de la qual ha establert un contingut màxim d’1 µg/l a l’aigua de consum humà.

L'entrada Hexaclorobenzè (HCB) ha aparegut primer a Mapa Perills.

El plom es presenta principalment en forma inorgànica en el medi ambient. L’exposició humana és principalment per via alimentària i a través de l’aigua, però també per via respiratòria i a través de la pols. En el medi ambient, el plom inorgànic predomina sobre el plom orgànic i també és l’únic tipus que es troba en els aliments.

El risc per la salut de l’exposició al plom a través de la dieta ha estat avaluat en diverses ocasions. El Comitè Mixt d’Experts en Additius Alimentaris (JECFA) va establir l’any 1972 una ingesta setmanal tolerable provisional (ISTP) de 50 μg/kg de pes corporal per a adults per a totes les fonts de plom. L’any 1986 aquest mateix organisme va establir una ISTP de 25 µg/kg de pes corporal per a infants. L’any 1996 el JECFA va reavaluar el risc del plom per a la salut i va confirmar la ISTP de 25 µg/kg de pes corporal per a infants, i la va estendre també a tota la població, independentment de l’edat.

L’any 2010 la JECFA, juntament amb l’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària (EFSA), va concloure que la ISTP de 25 µg/kg de pes corporal ja no era apropiada per assegurar la protecció de la salut, atès que causava una disminució de 3 punts en el quocient intel·lectual en infants i incrementava significativament la pressió sanguínia en adults. El JECFA i l’EFSA van indicar que les dades no permetien identificar una concentració per sota de la qual no es produís cap efecte advers. Per tant, no és possible establir una ingesta tolerable recomanada de plom, per la qual cosa van determinar diverses dosis de referència (BMDL) en adults i infants:

• Neurotoxicitat en infants (BMDL): 0,5 µg/kg de pes corporal/dia (EFSA); 0,3 µg/kg de pes corporal/dia (JECFA).
• Nefrotoxicitat en adults (BMDL): 0,63 µg/kg de pes corporal/dia (EFSA).
• Efectes cardiovasculars en adults (BMDL): 1,5 µg/kg de pes corporal/dia (EFSA); 0,3 µg/kg de pes corporal/dia (JECFA).

L’Agència Internacional de Recerca sobre el Càncer (IARC) va classificar l’any 2004 el plom inorgànic com a probablement carcinogen per als humans (grup 2A), mentre que va determinar que el plom orgànic no era classificable quant a la seva carcinogenicitat (grup 3).

L'entrada Plom ha aparegut primer a Mapa Perills.

La principal via d’exposició en éssers humans és l’alimentària. També poden ser absorbits per la pell o els pulmons, amb la qual cosa unes altres possibles vies serien el contacte amb productes que en continguin o la inhalació d’aire pol·luït (trànsit, fum de llars de foc, cuines, fum de tabac, etc.).

D’entre la totalitat de compostos, són 16 els que es troben majoritàriament en aliments, 12 dels quals han estat considerats per l’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària (EFSA) com a genotòxics i cancerígens i entre els quals es troba el benzo(a)pirè. Per a alguns s’estableixen valors de referència individuals. 

L’EFSA, l’any 2008, va establir com a punt de referència un BMDL₁₀ amb els valors de 0,07, 0,17, 0,34 i 0,49 mg/kg pes corporal per dia per a benzo(a)pirè, pel sumatori benzo(a)pirè + crisè, per la suma de benzo(a)antracè + benzo(b)fluorantè + benzo(a)pirè + crisè, per la suma benzo(a)antracè + benzo(b)fluorantè + benzo(k)fluorantè + benzo(g,h,i)perilè + benzo(a)pirè + crisè + dibenzo(a,h)antracè + indè(1,2,3-cd)pirè., respectivament.

L'entrada Hidrocarburs aromàtics policíclics (HAP) ha aparegut primer a Mapa Perills.

Aquests compostos es generen de forma no intencionada en els processos de combustió o incineració en presència de clor i en processos de combustió incompleta de matèria orgànica, per exemple, quan es crema un bosc. Es generen en nombrosos processos industrials i són contaminants molt lipòfils i persistents en el medi ambient.

Aquests compostos orgànics es troben al medi ambient com a mescles de diferents congèneres, i la seva toxicitat individual pot canviar de l’ordre de mil vegades entre els diferents compostos. El congènere més tòxic és la 2,3,7,8-tetraclorodibenzo-p-dioxina (TCDD).

Les dioxines i els furans són contaminants orgànics persistents (COP) inclosos en el Conveni d’Estocolm.

El 1998 l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va establir una ingesta diària tolerable (IDT) en un interval d’1 a 4 pg/kg de pes corporal. El 2001 el JECFA (Comitè Mixt FAO/OMS d’Experts en Additius i Contaminants Alimentaris) va establir una ingesta de seguretat mensual de 70 pg/kg de pes corporal/mes. El 2005, per poder avaluar conjuntament totes les substàncies amb efecte tòxic de dioxines, l’OMS va establir uns factors d’equivalència toxicològics per a dioxines, furans i bifenils policlorats (PCB) similars a les dioxines, i els valors s’expressen segons pg OMS-TEQ/g -picograms de toxiequivalents per gram-. El 2015, l’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària (EFSA) va establir una ingesta setmanal tolerable (IST) de 14 pg OMS-TEQ/kg pc i setmana. El mateix organisme, el 2018, va establir una IST de 2 pg OMS-TEQ/kg pc i setmana.

L'entrada Dioxines (PCDD) i furans (PCDF) ha aparegut primer a Mapa Perills.

L’any 2013, l’Agència Internacional per a la Investigació sobre el Càncer  (IARC) va classificar els PCBs com a carcinògens per als humans (grup 1).

L’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària (EFSA) va establir l’any 2018 una ingesta setmanal tolerable (IST) de 2 pg/kg pes corporal/setmana per a dioxines i PCBs similars a les dioxines, reduint la recomanació anterior de 14 pg/kg pes corporal/setmana emesa l’any 2001 pel Comitè Científic de l’Alimentació de la Comissió Europea.

L'entrada Bifenils policlorats (PCB) ha aparegut primer a Mapa Perills.

L’any 1980 l’arsènic inorgànic va ser el primer compost identificat per l’Agència Internacional per a la Recerca sobre el Càncer (IARC) com a carcinogen per a les persones, que indueix el càncer de pell, de pulmó i de bufeta.

El Comitè Mixt FAO-OMS d’Experts en Additius i Contaminants Alimentaris (JECFA) va establir, l’any 1988, una ingesta setmanal provisional tolerable per a l’arsènic inorgànic en 15 μg/kg pes corporal/setmana. A finals del 2009, l’EFSA va reavaluar l’arsènic i va establir com a nou valor d’exposició el BMDL01, fixat entre 0,3 i 8 μg/kg pes corporal/dia. Tanmateix, l’any 2023 l’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària (EFSA) va fixar un punt de referència (RP) per a la ingesta d’arsènic inorgànic (iAs) de 0,06 μg/kg pes corporal/dia.

L'entrada Arsènic ha aparegut primer a Mapa Perills.

Les espècies de Shigella són quatre, Shigella sonnei, Shigella flexneri, Shigella boydii i Shigella dysenteriae. Són els agents causants de la shigel·losi o disenteria bacil·lar en humans.

Algunes soques produeixen la toxina Shiga, causant de la síndrome hemoliticourèmica.

El tub digestiu de l’ésser humà n’és el reservori principal i també s’ha detectat en primats superiors però no en altres mamífers. Els aliments són, únicament, vectors no específics que es contaminen a partir de l’home.

Aquests bacteris sobreviuen poc temps en el medi ambient. La seva temperatura òptima és de37 °C. Es destrueix amb tractament tèrmic i no es multiplica a temperatures de refrigeració (per sota de 7 ºC). Shigella és sensible a les radiacions ionitzants.

El rang de pH per al creixement de Shigella és de 4,8 a 9,3, amb un pH òptim entre 6,0 i 8,0. La seva multiplicació s’inhibeix en presència de clorur de sodi, a concentracions entre 3,8% i 5,2%, i a pH per sota de 4,8 (el pH àcid és un factor bactericida).

Shigella pot créixer en un rang d’activitat de l’aigua (aw) entre 0,96 i 1,0 essent l’òptim 0,98.

La dosi infectiva és molt baixa, tan sols amb un nombre entre 10 i 200 bacteris pot provocar la infecció en humans.

L'entrada Shigella ha aparegut primer a Mapa Perills.

S. aureus està àmpliament distribuït al medi ambient i també es troba a la pell i les mucoses dels humans i dels animals. S. aureus és un dels patògens humans que, sense formar espores, és més resistent i pot sobreviure durant períodes prolongats en entorns secs.

Les característiques de creixement de S. aureus són, per la temperatura, entre 6-48° C, amb un rang òptim entre 35-41°C. Respecte del pH, creix entre 4-10 amb un pH òptim entre 6-7, i pel que fa a l’activitat d’aigua (aw), pot créixer entre 0,83-0,99, però 0,99 li és òptima.

La producció de toxina és òptima a 34-40° C, en condicions de pH de 7-8, d’aw de 0,99, de concentració de sal inferior al 4% i en presència d’oxigen. No hi ha producció de toxines per sota de 10° C o en condicions de pH inferior a 5, o d’aw de 0,86, o de concentració de sal de més del 10% o concentracions d’oxigen molt baixes.

Les toxines SE són altament termoestables, i resistents a la calor, congelació i irradiació, per la qual cosa, una vegada formades a l’aliment, és extremadament difícil eliminar-les. A més, les enterotoxines no provoquen alteracions organolèptiques als aliments, cosa que dificulta detectar-les durant el consum.

En relació amb la dosi infectiva, menys d’1,0 microgram de toxina en aliments produeix símptomes d’intoxicació estafilocòccica. Aquesta quantitat de toxina es produeix quan S. aureus supera les 100.000 cèl·lules per gram en els aliments. 

Algunes soques de S. aureus resistents a la meticil·lina (SARM) són actualment una causa notable d’infecció hospitalària en molts països europeus.

L'entrada Staphylococcus aureus ha aparegut primer a Mapa Perills.