Els hidrocarburs d’olis minerals es divideixen en hidrocarburs saturats d’olis minerals (MOSH) i en hidrocarburs aromàtics d’olis minerals (MOAH).

En l’àmbit de la indústria alimentària, els MOH estan autoritzats en additius o auxiliars de polimerització en materials en contacte amb aliments (com els olis minerals blancs en materials plàstics o tintes d’impressió), en additius alimentaris (com les ceres microcristal·lines utilitzades en el tractament de superfície de fruites) i en coadjuvants tecnològics (com els agents antiadherents emprats en productes de fleca o pastisseria o els agents antipols en gra de cereals per a consum humà, així com els olis emprats en la producció d’arròs tractat matisat). També tenen aplicacions com a lubricants en maquinària industrial, en la indústria cosmètica i en la indústria farmacèutica.

Els MOH de grau alimentari se sotmeten a destil·lació addicional per eliminar contaminants i reduir al mínim el contingut d’hidrocarburs aromàtics d’olis minerals.

En el 2023, l’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària (EFSA) va realitzar una reavaluació del risc dels MOH on es va confirmar la conclusió de l’opinió anterior, de 2012, i on s’estableix que, en el cas dels MOAH, hi ha una possible preocupació pel que fa a la presència d’una fracció genotòxica i cancerígena, formada per aquells MOAH amb tres o més anells aromàtics amb diverses restes alquil de cadena lateral. A causa de la manca d’informació toxicològica sobre els efectes dels MOAH d’1 i 2 anells no es poden descartar preocupacions per la salut humana.

En relació amb els MOSH, l’EFSA conclou que es poden acumular en diversos òrgans, però l’exposició dietètica actual als MOSH no planteja preocupació per a la salut humana. Tot i que el marge disponible per a una exposició segura és limitat, i, en cas que es retirin les mesures de mitigació que s’han implementat seguint la Recomanació (UE) 2017/84, l’exposició del consumidor podria deixar d’estar dins del rang segur.

L'entrada Hidrocarburs d’olis minerals ha aparegut primer a Mapa Perills.

S’utilitza majoritàriament en la fabricació de polímers, plàstics, detergents no iònics, anticongelants i fibres de polièster.

L’ús d’òxid d’etilè en productes fitosanitaris es va prohibir el 1991 en virtut del Reglament (CE) 1107/20091. Però es va poder seguir utilitzant a la UE fins al 2011 per a la fumigació d’aliments i pinsos per tal de protegir-los de l’atac de fongs i bacteris durant el transport i l’emmagatzematge. Des del 2011, se n’han prohibit totes les aplicacions en aliments i pinsos.

L’ús d’òxid d’etilè a la UE només està permès en l’àmbit de la desinfecció i l’esterilització fora del sector alimentari, com ara, per a l’esterilització de dispositius mèdics.

L’ús d’òxid d’etilè s’ha detectat en altres països extracomunitaris per controlar els insectes en certs productes agrícoles emmagatzemats, com ara, la fruita seca i les espècies.

L'entrada Òxid d’etilè ha aparegut primer a Mapa Perills.

La SEM és també metabòlit de l’azodicarbonamida, additiu que s’utilitza en juntes de PVC de tapes de pots i ampolles. En alguns països (EUA, Canadà, Brasil), l’azodicarbonamida també s’utilitza com un additiu alimentari per a ús com a agent blanquejador de la farina de cereals i com a condicionador de massa.

La SEM també s’ha detectat en els productes derivats d’algues marines, de les quals s’extreuen els compostos carragahens (polisacàrids) utilitzats àmpliament com a additius alimentaris.

El 1987, l’Agència Internacional de la Investigació sobre el Càncer (IARC) va determinar que l’evidència de carcinogenicitat és inadequada en humans i limitada en animals experimentals (grup 3).

L'entrada Semicarbazida (SEM) ha aparegut primer a Mapa Perills.

Aquests compostos formen part de la categoria dels contaminants químics de procés, ja que es desenvolupen de manera natural en una varietat d’aliments, com ara el cafè i els aliments envasats, després d’haver estat sotmesos a tractaments tèrmics, inclosa la cocció. Un cop formats, els furans presenten una alta volatilitat pel seu baix punt d’ebullició, que és de 31,4 °C.

L’Agència Internacional per a la Investigació sobre el Càncer (IARC), l’any 1995, va classificar els furans com a possiblement carcinògens per als humans (grup 2B).

El 2017, l’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària (EFSA) va establir un BMDL10 de 0,064 mg/kg pes corporal/dia per a la ingesta de furans.

L'entrada Furan i metilfurans ha aparegut primer a Mapa Perills.

Atès que l’estany inorgànic és poc tòxic, l’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària (EFSA) va avaluar l’any 2004 els compostos d’estany orgànic més tòxics i recurrents en els aliments, i va establir una ingesta diària tolerable (IDT) de 0,25 µg/kg de pes corporal/dia per a la suma de tributilestany (TBT), dibutilestany (DBT), trifenilestany (TPT) i di-n-octilestany (DOT).

L'entrada Estany ha aparegut primer a Mapa Perills.

L’any 2023, l’Agència Internacional per a la Recerca del Càncer (IARC) va classificar els PFOA com a carcinogènics per als humans (grup 1) i els PFOS com a possibles carcinogènics per als humans (grup 2B). El 2020, l’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària (EFSA) va establir una ingesta setmanal tolerable per a PFA de l’ordre de 4,4 ng/kg de pes corporal per setmana.

L'entrada Compostos perfluoroalquilats (PFA) ha aparegut primer a Mapa Perills.

Les ciguatoxines són termoestables, per la qual cosa no s’eliminen en cuinar-les, ni tampoc és efectiva ni la congelació ni la depuració dels peixos i mariscs contaminats. A més, són incolores, inodores i insípides, cosa que en dificulta la detecció en els aliments. La intoxicació pel consum de peix, anomenada “ciguatera” o “ciguatera fish poisoning” (CFP), està associada al consum de peixos que mitjançant la dieta han acumulat ciguatoxina. Les ciguatoxines s’acumulen en el peix que les ingereix directament (peix de roca) o en els seus depredadors, on aquesta acumulació assoleix nivells més elevats. S’estima que es produeixen entre 20.000 i 500.000 intoxicacions anuals de ciguatera a tot el món. La ciguatera és endèmica de les regions tropicals i subtropicals.

L'entrada Ciguatera (CTX) ha aparegut primer a Mapa Perills.

L’Agència Internacional per a la Recerca del Càncer (IARC) va determinar l’any 1999 que el BPA no era classificable per la seva carcinogenicitat en humans (Grup 3).

L’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària (EFSA) va fer l’any 2006 una primera avaluació del risc per al BPA, establint una ingesta diària tolerable (IDT) de 50 µg BPA/kg pes corporal/dia. Aquest mateix organisme va reavaluar el risc per BPA l’any 2015, establint una ingesta diària tolerable provisional (IDTP) de 4 µg/kg de pes corporal/dia.

L’any 2023, considerant les noves dades científiques disponibles, l’EFSA va reavaluar novament el risc del BPA i va establir una nova IDT de 0,2 ng BPA/kg pes corporal/dia, que és 20.000 vegades inferior a la IDTP establerta el 2015.

L'entrada Bisfenol A (BPA) ha aparegut primer a Mapa Perills.

La presència de zearalenona és comuna al blat de moro, tot i que també es pot trobar en ordi, civada, blat, arròs i soja. La zearalenona és una toxina termoestable que pot suportar temperatures de fins a 150 °C.

L’any 2000, el Comitè Mixt d’Experts en Additius Alimentaris (JECFA) va establir una ingesta diària tolerable màxima provisional (IDTMP) per a la zearalenona de 0,5 μg/kg de pes corporal, amb un factor de seguretat de 100. El mateix any, l’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària (EFSA) també va establir una ingesta diària tolerable temporal (IDTt), però de 0,2 μg/kg de pes corporal aplicant un factor de seguretat de 200. L’any 2011, l’EFSA va fer una reavaluació, en què va establir una ingesta diària tolerable (IDT) de 0,25 μg/kg de pes corporal per a la zearalenona i el conjunt de les seves formes modificades, d’acord amb els efectes estrogènics en porcs.

L’Agència Internacional de Recerca sobre el Càncer (IARC) va determinar l’any 1993 que la zearalenona no és classificable quant a la seva carcinogenicitat en humans (grup 3) perquè no hi ha evidència de carcinogenicitat, mutagenicitat ni genotoxicitat.

L'entrada Zearalenona ha aparegut primer a Mapa Perills.

Aquests fongs no danyen les plantes, ja que són sapròfits, i poden créixer a temperatures entre −2 °C i 35 °C, amb una activitat d’aigua elevada (>0,88). Consegüentment, les toxines no se solen trobar en el moment de la collita, sinó que s’originen quan el gra es mulla, particularment durant l’emmagatzematge en instal·lacions defectuoses, que permeten l’entrada d’aigua o humitat.

L’Agència Internacional de Recerca sobre el Càncer (IARC) va establir l’any 1993 que les toxines derivades de la toxina T-2 no poden ser classificades per la seva carcinogenicitat en humans (grup 3).

L’any 2002, el Comitè Científic de l’Alimentació Humana de la Comissió Europea (CCAH) va establir una ingesta diària tolerable temporal (IDTt) combinada per a les toxines T2 i HT-2 de 0,06 μg/kg pc/dia.

L’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària (EFSA) va establir el 2011 un valor d’ingesta diària tolerable (IDT) de 100 ng/kg de pes corporal per a la suma de T-2 i HT-2. 

L’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària (EFSA) va establir l’any 2017, per a la suma d’ambdues micotoxines, una ingesta diària tolerable (IDT) de 0,02 µg/kg de pes corporal i dia, a partir d’estudis basats en els efectes adversos subcrònics sobre el sistema immunitari i hemàtic en rates. També va fixar una dosi de referència aguda (ARfD) de 0,3 µg/kg de pes corporal segons successos emètics en visons. Aquests valors de seguretat també inclouen, corregint pels factors de potència corresponents, els seus metabòlits.

L'entrada Tricotecens T-2 i HT2 ha aparegut primer a Mapa Perills.