La SEM és també metabòlit de l’azodicarbonamida, additiu que s’utilitza en juntes de PVC de tapes de pots i ampolles. En alguns països (EUA, Canadà, Brasil), l’azodicarbonamida també s’utilitza com un additiu alimentari per a ús com a agent blanquejador de la farina de cereals i com a condicionador de massa.

La SEM també s’ha detectat en els productes derivats d’algues marines, de les quals s’extreuen els compostos carragahens (polisacàrids) utilitzats àmpliament com a additius alimentaris.

El 1987, l’Agència Internacional de la Investigació sobre el Càncer (IARC) va determinar que l’evidència de carcinogenicitat és inadequada en humans i limitada en animals experimentals (grup 3).

L'entrada Semicarbazida (SEM) ha aparegut primer a Mapa Perills.

Atès que l’estany inorgànic és poc tòxic, l’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària (EFSA) va avaluar l’any 2004 els compostos d’estany orgànic més tòxics i recurrents en els aliments, i va establir una ingesta diària tolerable (IDT) de 0,25 µg/kg de pes corporal/dia per a la suma de tributilestany (TBT), dibutilestany (DBT), trifenilestany (TPT) i di-n-octilestany (DOT).

L'entrada Estany ha aparegut primer a Mapa Perills.

L’any 2023, l’Agència Internacional per a la Recerca del Càncer (IARC) va classificar els PFOA com a carcinogènics per als humans (grup 1) i els PFOS com a possibles carcinogènics per als humans (grup 2B). El 2020, l’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària (EFSA) va establir una ingesta setmanal tolerable per a PFA de l’ordre de 4,4 ng/kg de pes corporal per setmana.

L'entrada Compostos perfluoroalquilats (PFA) ha aparegut primer a Mapa Perills.

La presència de zearalenona és comuna al blat de moro, tot i que també es pot trobar en ordi, civada, blat, arròs i soja. La zearalenona és una toxina termoestable que pot suportar temperatures de fins a 150 °C.

L’any 2000, el Comitè Mixt d’Experts en Additius Alimentaris (JECFA) va establir una ingesta diària tolerable màxima provisional (IDTMP) per a la zearalenona de 0,5 μg/kg de pes corporal, amb un factor de seguretat de 100. El mateix any, l’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària (EFSA) també va establir una ingesta diària tolerable temporal (IDTt), però de 0,2 μg/kg de pes corporal aplicant un factor de seguretat de 200. L’any 2011, l’EFSA va fer una reavaluació, en què va establir una ingesta diària tolerable (IDT) de 0,25 μg/kg de pes corporal per a la zearalenona i el conjunt de les seves formes modificades, d’acord amb els efectes estrogènics en porcs.

L’Agència Internacional de Recerca sobre el Càncer (IARC) va determinar l’any 1993 que la zearalenona no és classificable quant a la seva carcinogenicitat en humans (grup 3) perquè no hi ha evidència de carcinogenicitat, mutagenicitat ni genotoxicitat.

L'entrada Zearalenona ha aparegut primer a Mapa Perills.

En els aliments, el risc associat als productes fitosanitaris prové de la utilització inadequada que se’n fa, que pot donar lloc a la presència de residus en quantitats superiors a les permeses en els productes tractats, en els animals alimentats amb aquests productes i en la mel produïda per les abelles exposades a aquestes substàncies, o de la utilització de substàncies prohibides.

Els residus són les restes de la utilització d’un producte fitosanitari, inclosos els seus metabòlits i els productes resultants de la seva degradació o reacció.

La Unió Europea (UE) regula l’ús de fitosanitaris mitjançant l’avaluació de la toxicitat de les substàncies actives que contenen. En base a aquesta avaluació s’estableix un límit màxim de residus (LMR), que és la concentració màxima legal permesa de residus de plaguicides (expressada en mg/kg) en aliments i pinsos.

L’informe anual de l’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària (EFSA) mostra un elevat nivell de compliment dels nivells de residus de fitosanitaris als productes alimentaris comercialitzats a la UE.

L'entrada Residus de productes fitosanitaris ha aparegut primer a Mapa Perills.

El gènere Aspegillus creix en un interval de temperatura comprès entre 12 i 37 °C, s’associa a climes càlids i tropicals, i es detecta sobretot en aliments emmagatzemats.

El gènere Penicillium creix en un interval de temperatura més baix (4-31 °C) i amb una activitat d’aigua de 0,80, per la qual cosa pot contaminar aliments produïts en climes temperats i freds, especialment cereals i derivats.

Les ocratoxines es produeixen de forma natural, i la més representativa és l’ocratoxina A (OTA), ja que és la més freqüent i, alhora, la més tòxica. Aquesta sol trobar-se simultàniament amb la presència d’ocratoxina B (OTA declorada) i ocratoxina C (OTA etilada).

L’OTA presenta una resistència elevada a l’acidesa i a les altes temperatures, i normalment resisteix, d’una manera o altra, la majoria dels processos productius. Per tant, pot estar present en aliments destinats al consum humà, i es requereixen temperatures superiors a 250 °C durant diversos minuts per reduir la concentració d’aquestes toxines.

L'entrada Ocratoxines ha aparegut primer a Mapa Perills.

Les micotoxines es poden classificar per la seva estructura química i origen biològic en policetoàcids, terpens, ciclopèptids i metabòlits nitrogenats. Des d’un punt de vista agroalimentari i sanitari, els grups de micotoxines més importants són les aflatoxines (AF), l’ocratoxina A, la patulina, les fumonisines, la zearalenona, el deoxinivalenol, i les toxines T-2 i HT-2.

Aquestes micotoxines es poden generar durant el desenvolupament del cultiu o posteriorment, durant la collita o l’emmagatzematge. Aquests fongs poden créixer en els aliments en determinades condicions d’humitat i temperatura.

La ingesta, inhalació o absorció cutània de micotoxines pot produir malaltia o fins i tot la mort. Alguns organismes internacionals com l’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària (EFSA) i l’Agència Internacional de Recerca sobre el Càncer (IARC), entre d’altres, han publicat informes i estudis sobre la toxicitat de les diferents micotoxines tant a curt com a llarg termini, establint valors de referència toxicològics.

L'entrada Micotoxines ha aparegut primer a Mapa Perills.

L’Agència Internacional de Recerca sobre el Càncer (IARC) l’any 1993 va classificar les aflatoxines del grup B₁ i G₁ com a cancerígenes per als humans (grup 1) i l’aflatoxina M₁ com a possiblement carcinogen per als humans (grup 2B).

L’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària (EFSA) l’any 2020 va establir un BMDL₁₀ de 0,4 µg/kg de pes corporal/dia per a la incidència de carcinoma hepatocel·lular per l’aflatoxina B₁ com a valor de referència.

L'entrada Aflatoxines ha aparegut primer a Mapa Perills.

La 4-metilbenzofenona no havia estat avaluada per l’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària (EFSA), ja que no s’utilitza com a material en la fabricació de plàstics en contacte amb els aliments. En conseqüència, no hi ha establerta ni una ingesta diària tolerable (TDI) ni un límit de migració específica (LME).

Tanmateix, per a avaluar-ne el risc en una situació excepcional, l’EFSA va aplicar un enfocament de marge d’exposició (MOE) utilitzant dades de toxicitat disponibles a partir de la benzofenona, que té una estructura similar i segueix les mateixes vies metabòliques que la 4-metilbenzofenona.

L'entrada 4-metilbenzofenona ha aparegut primer a Mapa Perills.

L’any 2011, l’Agència Internacional de la Investigació sobre el Càncer (IARC) va classificar el 3-MCPD com a possible carcinogen per als humans (grup 2B). L’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària (EFSA) va establir el 2017 una ingesta diària tolerable admissible (IDA) de 2µg/kg de pes corporal per al 3-MCPD i els seus èsters.

L'entrada 3-monocloropropano-1,2-diol (3-MCPD) ha aparegut primer a Mapa Perills.