En els aliments, el risc associat als productes fitosanitaris prové de la utilització inadequada que se’n fa, que pot donar lloc a la presència de residus en quantitats superiors a les permeses en els productes tractats, en els animals alimentats amb aquests productes i en la mel produïda per les abelles exposades a aquestes substàncies, o de la utilització de substàncies prohibides.

Els residus són les restes de la utilització d’un producte fitosanitari, inclosos els seus metabòlits i els productes resultants de la seva degradació o reacció.

La Unió Europea (UE) regula l’ús de fitosanitaris mitjançant l’avaluació de la toxicitat de les substàncies actives que contenen. En base a aquesta avaluació s’estableix un límit màxim de residus (LMR), que és la concentració màxima legal permesa de residus de plaguicides (expressada en mg/kg) en aliments i pinsos.

L’informe anual de l’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària (EFSA) mostra un elevat nivell de compliment dels nivells de residus de fitosanitaris als productes alimentaris comercialitzats a la UE.

L'entrada Residus de productes fitosanitaris ha aparegut primer a Mapa Perills.

L’Agència Internacional de Recerca sobre el Càncer (IARC) l’any 1993 va classificar les aflatoxines del grup B₁ i G₁ com a cancerígenes per als humans (grup 1) i l’aflatoxina M₁ com a possiblement carcinogen per als humans (grup 2B).

L’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària (EFSA) l’any 2020 va establir un BMDL₁₀ de 0,4 µg/kg de pes corporal/dia per a la incidència de carcinoma hepatocel·lular per l’aflatoxina B₁ com a valor de referència.

L'entrada Aflatoxines ha aparegut primer a Mapa Perills.

La toxicitat del mercuri depèn de la forma química en la qual és present: les  formes orgàniques són més tòxiques que les formes elemental (metall) o sals inorgàniques. El metilmercuri (CH₃Hg⁺) és la forma més tòxica dels compostos orgànics.

L’Agència Internacional per a la Recerca sobre el Càncer (IARC) va classificar l’any 1993 els compostos de metilmercuri com a probablement carcinògens per als humans (grup 2B) i va dictaminar que el mercuri i els seus compostos inorgànics no es poden classificar per la seva carcinogenicitat (grup 3).

El Comitè Mixt FAO/OMS d’Experts en Additius i Contaminants Alimentaris (JECFA) va establir l’any 2004 una ingesta setmanal tolerable provisional (ISTP) per al metilmercuri d’1,6 µg/kg pes corporal / setmana. L’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària (EFSA) va realitzar una nova avaluació el 2012 amb les últimes dades científiques disponibles, i va establir una ingesta setmanal tolerable (IST) per al metilmercuri d’1,3 µg/kg pes corporal / setmana.

L'entrada Mercuri ha aparegut primer a Mapa Perills.

Aquests compostos es generen de forma no intencionada en els processos de combustió o incineració en presència de clor i en processos de combustió incompleta de matèria orgànica, per exemple, quan es crema un bosc. Es generen en nombrosos processos industrials i són contaminants molt lipòfils i persistents en el medi ambient.

Aquests compostos orgànics es troben al medi ambient com a mescles de diferents congèneres, i la seva toxicitat individual pot canviar de l’ordre de mil vegades entre els diferents compostos. El congènere més tòxic és la 2,3,7,8-tetraclorodibenzo-p-dioxina (TCDD).

Les dioxines i els furans són contaminants orgànics persistents (COP) inclosos en el Conveni d’Estocolm.

El 1998 l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va establir una ingesta diària tolerable (IDT) en un interval d’1 a 4 pg/kg de pes corporal. El 2001 el JECFA (Comitè Mixt FAO/OMS d’Experts en Additius i Contaminants Alimentaris) va establir una ingesta de seguretat mensual de 70 pg/kg de pes corporal/mes. El 2005, per poder avaluar conjuntament totes les substàncies amb efecte tòxic de dioxines, l’OMS va establir uns factors d’equivalència toxicològics per a dioxines, furans i bifenils policlorats (PCB) similars a les dioxines, i els valors s’expressen segons pg OMS-TEQ/g -picograms de toxiequivalents per gram-. El 2015, l’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària (EFSA) va establir una ingesta setmanal tolerable (IST) de 14 pg OMS-TEQ/kg pc i setmana. El mateix organisme, el 2018, va establir una IST de 2 pg OMS-TEQ/kg pc i setmana.

L'entrada Dioxines (PCDD) i furans (PCDF) ha aparegut primer a Mapa Perills.

Un cop alliberat al medi, el cadmi es distribueix per sòls i aigües, des d’on passa amb molta facilitat als vegetals, que són una de les principals vies d’entrada del contaminant en la cadena tròfica. Alguns cereals com l’arròs o el blat el concentren selectivament, i en poden arribar a acumular quantitats importants.

L’absorció del cadmi en l’aparell digestiu és baixa (5-10 %). No obstant això, el cadmi s’acumula en l’organisme, principalment en el fetge i el ronyó, amb una vida mitja estimada d’uns 20-30 anys en humans.

L’any 1992 l’Agència Internacional de Recerca sobre el Càncer (IARC) va classificar el cadmi com a carcinogen per als humans (grup 1).

El Comitè Mixt FAO/OMS d’Experts en Additius Alimentaris (JECFA) va establir l’any 1988 una ingesta setmanal tolerable provisional (ISTP) de 7 µg/ kg de pes corporal. En una posterior reavaluació, realitzada l’any 2009, l’Agència Europea de Seguretat Alimentària (EFSA) en va recomanar una ingesta setmanal tolerable (IST) de 2,5 µg/kg de pes corporal.

L'entrada Cadmi ha aparegut primer a Mapa Perills.

L’any 2013, l’Agència Internacional per a la Investigació sobre el Càncer  (IARC) va classificar els PCBs com a carcinògens per als humans (grup 1).

L’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària (EFSA) va establir l’any 2018 una ingesta setmanal tolerable (IST) de 2 pg/kg pes corporal/setmana per a dioxines i PCBs similars a les dioxines, reduint la recomanació anterior de 14 pg/kg pes corporal/setmana emesa l’any 2001 pel Comitè Científic de l’Alimentació de la Comissió Europea.

L'entrada Bifenils policlorats (PCB) ha aparegut primer a Mapa Perills.

L’any 1980 l’arsènic inorgànic va ser el primer compost identificat per l’Agència Internacional per a la Recerca sobre el Càncer (IARC) com a carcinogen per a les persones, que indueix el càncer de pell, de pulmó i de bufeta.

El Comitè Mixt FAO-OMS d’Experts en Additius i Contaminants Alimentaris (JECFA) va establir, l’any 1988, una ingesta setmanal provisional tolerable per a l’arsènic inorgànic en 15 μg/kg pes corporal/setmana. A finals del 2009, l’EFSA va reavaluar l’arsènic i va establir com a nou valor d’exposició el BMDL01, fixat entre 0,3 i 8 μg/kg pes corporal/dia. Tanmateix, l’any 2023 l’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària (EFSA) va fixar un punt de referència (RP) per a la ingesta d’arsènic inorgànic (iAs) de 0,06 μg/kg pes corporal/dia.

L'entrada Arsènic ha aparegut primer a Mapa Perills.

Les espècies de Shigella són quatre, Shigella sonnei, Shigella flexneri, Shigella boydii i Shigella dysenteriae. Són els agents causants de la shigel·losi o disenteria bacil·lar en humans.

Algunes soques produeixen la toxina Shiga, causant de la síndrome hemoliticourèmica.

El tub digestiu de l’ésser humà n’és el reservori principal i també s’ha detectat en primats superiors però no en altres mamífers. Els aliments són, únicament, vectors no específics que es contaminen a partir de l’home.

Aquests bacteris sobreviuen poc temps en el medi ambient. La seva temperatura òptima és de37 °C. Es destrueix amb tractament tèrmic i no es multiplica a temperatures de refrigeració (per sota de 7 ºC). Shigella és sensible a les radiacions ionitzants.

El rang de pH per al creixement de Shigella és de 4,8 a 9,3, amb un pH òptim entre 6,0 i 8,0. La seva multiplicació s’inhibeix en presència de clorur de sodi, a concentracions entre 3,8% i 5,2%, i a pH per sota de 4,8 (el pH àcid és un factor bactericida).

Shigella pot créixer en un rang d’activitat de l’aigua (aw) entre 0,96 i 1,0 essent l’òptim 0,98.

La dosi infectiva és molt baixa, tan sols amb un nombre entre 10 i 200 bacteris pot provocar la infecció en humans.

L'entrada Shigella ha aparegut primer a Mapa Perills.

Salmonella enterica és l’espècie més rellevant en salut pública, ja que pot ser subdividida en més de 2.500 serovarietats, també conegudes com a serotips, que es diferencien per les seves característiques estructurals i patogèniques. La diversitat de serotips és un dels factors que complica el control de la salmonel·losi, ja que cada serotip pot tenir un rang d’hostes i mecanismes de virulència diferents. Malgrat això, d’aquests 2.500 serotips els més comuns en humans són Salmonella enteritidis i Salmonella typhimurium, responsables del 99% de les infeccions per Salmonella.

El creixement òptim de la Salmonellase situa a temperatures entre 35°C i 37°C, encara que pot sobreviure en condicions extremes entre 5°C i 50°C. El pH òptim per al seu creixement es troba entre 6,5 i 7,5. No obstant això, Salmonella pot sobreviure en un rang de pH més ampli, que va des de 4,5 fins a 9,5, tot i que el seu creixement es veu inhibit en condicions àcides (pH per sota de 4,5). Això significa que, en entorns amb un pH més àcid, Salmonella no pot proliferar, si bé pot romandre viable.

L’activitat d’aigua (aw) òptima per al creixement de Salmonella se situa entre 0,94 i 0,99. En aquest rang, el bacteri pot proliferar de manera eficient. Quan l’activitat d’aigua és inferior a 0,93, el creixement de Salmonella es redueix significativament, i per sota de 0,60 no pot créixer.

La seva capacitat per desenvolupar resistència a antibiòtics és una preocupació creixent, ja que pot complicar el tractament d’infeccions greus.

La quantitat necessària de microorganismes per causar la malaltia depèn de la virulència de la soca, que està relacionada amb el serotip. Només entre 15 i 20 cèl·lules poden ser suficients per provocar una infecció per salmonel·losi, depenent de l’edat i l’estat de salut de la persona infectada.

L’hàbitat natural d’aquests bacteris és el tracte digestiu dels animals i dels humans, amb una presència notable en aus de corral, porcs i rèptils. No obstant això, també es poden trobar en sòls, aigües i altres ambients.

L'entrada Salmonella ha aparegut primer a Mapa Perills.

Actualment, hi ha sis grups reconeguts d’E. coli enterovirulents: E. coli enterotoxígena (ECET), E. coli enteropatògena (ECEP), E. coli enterohemorràgica (ECEH), E. coli enteroinvasiva (ECEI), E. coli enteroagregativa (ECEA) i E. coli amb adherència difusiva (ECAD).

Els quatre primers grups (ECET, ECEP, ECEH i ECEI) es transmeten a través d’aliments o aigua contaminats. Les ECEH, especialment, sovint estan implicades en grans brots relacionats amb aliments a tot el món.

Les ECET tenen una dosi infectiva relativament alta (de cent milions a deu mil milions de bacteris viables per establir la colonització de l’intestí prim). Els lactants poden adquirir la infecció amb dosis menors. Les ECET produeixen toxines que indueixen la secreció de fluids. L’etiologia d’aquesta malaltia és similar al còlera.

Les ECEP són altament infeccioses per als nens i la dosi infectiva és probablement molt baixa. En els pocs casos documentats de malalties en adults, la dosi va ser probablement alta, de 10⁶ bacteris. Les ECEP tenen un mecanisme de virulència similar al de Shigella dysenteriae.

Les ECEH tenen una dosi infectiva de 500 bacteris per als nens de 5 anys, 3.000 bacteris per als nens de 6 a 10 anys, 20.000 per als nens d’11 a 15 anys, i 106 bacteris per als adults.

Les ECEI es creu que tenen una dosi infectiva de tan sols deu organismes (similar a Shigella spp.)

Les soques que poden causar quadres gastrointestinals greus a les persones són les d’E. coli productora de toxines Shiga (STEC) del grup d’E. coli enterohemorràgica (ECEH). El serotip més rellevant des del punt de vista de la salut pública és E. coli O157:H7, per la gravetat de les complicacions, però també hi ha altres serotips (O26, O103, O111, O145 i O104:H4) reconeguts com causants de la major part dels casos de la síndrome urèmica hemolítica (SUH) a Europa. S’estima que la dosi infecciosa d’O157:H7 és molt baixa, en el rang de deu a cent cèl·lules. Se sospita que la dosi infecciosa d’altres serotips d’ECEH és lleugerament superior.

El serotip O157: H7 pot créixer a temperatures que oscil·len entre 6 ºC i 45,5 ºC, amb una temperatura òptima de 37 ºC. Poden proliferar en un rang de pH entre 4,4 i 9, sent l’òptim entre 6 i 7. Necessita una activitat d’aigua (aw) mínima de 0,95 per poder proliferar.

L'entrada Escherichia coli ha aparegut primer a Mapa Perills.